Per a que la gestió ens importi a tots

Per Vicente Ortún

Catedràtic emèrit Economia i Empresa, Universitat Pompeu Fabra

Vocal Junta Directiva Societat Catalana de Gestió Sanitària

‘La gestió importa’ dona títol al blog. Curiosament el recolzament científic a aquest lema resulta relativament recent: Se sabia que la gestió importava però tant les mesures de la qualitat de la gestió com del seu impacte en el bon funcionament de diferents països deuen molt al World Management Survey, ja en aquest segle.

Les 25 propostes de la SCGS insisteixen en la importància de la gestió al proposar que la capacitat resolutiva mostrada durant la primera fase de la pandèmia actual i l’agilització de procediments que l’estat d’excepció ha permès no desapareguin amb aquest. Diverses entrades han aprofundit en com fer-ho: Antoni Sisó, Olga Pané-Julio Pascual, i Ricard Meneu et al. entre d’altres. Aquestes línies es centraran en dues avingudes que haurien de portar a que la gestió ens import a tots: 1 / Que es parli de resultats en salut i benestar (allò que preocupa la societat) i 2 / Centrar-se en la millora de la gestió pública.

1 / Resultats en salut i benestar a través de la inversió en capital humà, físic i organitzatiu. Les molt justificades reclamacions de tots aquells entre nosaltres per als que la despesa sanitària és un ingrés, han de passar el sedàs de la utilitat social -cartera de serveis prioritzada democràticament amb l’ajuda dels criteris de cost-efectivitat i impacte pressupostari- per rebre finançament públic competint amb altres finalitats socials i fins i tot amb altres formes de millorar la salut (tipus una educació que funcioni). Certament, la sanitat és la princesa del nostre Estat de Benestar, a més de sector molt innovador, però no convé mirar-se el melic en excés si no volem tornar a l’esquema benèfic-privat de què procedim.

Espanya finalitzarà aquest 2020 amb un deute públic equivalent al 120% del seu PIB. Les compres massives de deute estatal per part de Banc Central Europeu asseguren que les primes de risc no es disparin. La Unió Europea ja ha acordat dos programes: el SURE, fonamental per mantenir l’ocupació, i els crèdits del Mecanisme Europeu De Estabilitat. Es disposarà, per tant, de capacitat tant per a cobrir les despeses extraordinàries originades per la pandèmia com per a finançar el dèficit públic durant aquest any i el pròxim.

Està d’altra banda el Pla Next Generation de la UE que reunirà fons elevant temporalment el límit màxim dels recursos propis fins al 2% de la renda nacional bruta de la UE, el que permetrà a la Comissió fer ús de la seva potent qualificació creditícia per prendre prestats 750.000 milions d’euros en els mercats financers. Aquest finançament addicional es canalitzarà a través dels programes de la UE i es reemborsarà al llarg d’un període de temps prolongat mitjançant els futurs pressupostos de la UE, no abans de 2028 ni després de 2058. La negociació d’aquest Pla no acabarà fins després de l’estiu, sota presidència alemanya, i la seva implementació començarà a partir del segon semestre del 2020 i plenament en 2021.

Espanya s’enfronta a aquesta crisi sanitària sense haver resolt la crisi fiscal generada en 2008. Des de l’any 2014, el dèficit estructural -el que tindríem si l’economia funcionés a ple rendiment- no ha parat d’augmentar. Ningú s’ha pres seriosament la reducció del dèficit públic però caldrà fer-ho. No serà aquest any ni el que ve però el deute no pot acumular-se indefinidament i molt menys consolidar de manera permanent despesa pública finançada amb ingressos extraordinaris i temporals. Certament Espanya ja ho va fer a principis d’aquest segle a l’augmentar la despesa corrent finançada amb ingressos transitoris derivats del boom de la construcció. Arriba la crisi de l’any 2008: els ingressos desapareixen i les despeses continuen. No pot tornar a passar el mateix entre altres coses perquè ja no tenim aquell 40% de deute públic sobre PIB de finals de l’any 2008 i el desastre fiscal que es derivaria de tornar a finançar amb ingressos transitoris, tipus MEDE, despeses extraordinàries diferents a les directament originats per la pandèmia o els ERTO, desestabilitzaria greument el país.

Es tracta doncs no tant de pujar generalitzadament els sous i contractar personal sinó d’efectuar inversions en capital humà, capital físic i organitzatiu, amb un període d’inici i un altre de final (no adquireixen caràcter permanent) i que, ben escollides, ajudin a pujar la productivitat total dels factors, el taló d’Aquil·les de la nostra economia.

2 / La millora de la gestió pública.

A la nostra sanitat coexisteix la gestió directa de serveis -amb una molt lleugera incorporació de noves formes de gestió, com ara consorcis, fundacions o societats mercantils públiques- amb la gestió indirecta de serveis mitjançant, sobretot, concerts i, molt secundàriament, concessions de obra i concessions administratives, mecanismes de compra pública innovadora i contractes de risc compartit. En general, es pot afirmar que no s’ha agafat per les banyes el bou de la reforma de l’administració pública amb un dret públic inadequat per a la prestació de serveis sanitaris, quan se sap que una major autonomia de gestió i la personalitat jurídica pròpia afavoreixen l’eficiència. Aquesta rigidesa s’adapta malament a la missió i les necessitats dels serveis sanitaris moderns, i condueix paradoxalment a un alt nivell d’ocupació inestable, abús generalitzat de contractes temporals i absència de la necessària longitudinalitat, essencial en l’atenció primària. Les pandèmies i, sobretot, la inevitable transició energètica exigeixen no tant més Estat com a millor Estat. Ens cal tant per a la provisió de serveis sanitaris -començant per l’ICS, principal actiu assistencial a Catalunya- com per a una contractació efectiva i no corrupta, quan convingui, amb organitzacions sanitàries privades. Pot fer-se però no serà fàcil canviar a un marc d’autonomia responsable doncs per vèncer conservadorismes i propiciar una millor gestió pública, com la de Dinamarca … o Portugal, es precisa d’una millor política. Si la imparcialitat, qualitat regulatòria, efectivitat governamental, control de la corrupció, respecte a la llei, bon govern en suma, ja sabíem era l’autèntica riquesa de les nacions, ara, quan cal un millor Estat, aquesta millora de la gestió pública -de les quals la regulació i gestió clínica i sanitària podrien ser paladins- s’ha convertit gairebé en clau definitòria del nostre futur.