La gestió de la crisi del Covid19 en salut mental

Àlex Marieges Gordo

Director infermer i d’Atenció Directa. Sant Joan de Déu Terres de Lleida

President de l’Associació Catalana d’Infermeria de Salut Mental

La pandèmia pel Covid19 ha suposat tota una prova d’estrès per a la població general i per als professionals de l’àmbit de la salut. També pels que ens dediquem a la salut mental.

Els nostres equipaments i els estocs de material de les entitats que ens dediquem monogràficament a la salut mental no estaven dissenyats ni preparats, per defecte, per enfrontar-se a situacions com les actuals.

L’ús d’EPI, definir zones d’aïllament, confinar els usuaris en un doble confinament pel fet que suposa estar ingressats -en ocasions involuntàriament- i extremar les mesures higièniques i sanitàries, ha suposat tot un repte del qual, de moment, ens n’estem sortint no sense dificultats i amb un gran esforç per part de tots els professionals implicats.

Aquesta pandèmia sobretot ens ha tensionat a tots i a totes en tres qüestions que ens han connectat més que mai amb aquest entorn VUCA (volatilitat, incertesa, complexitat i ambiguïtat) en el que vivim i del qual tant s’ha parlat en els darrers temps. Són les següents:

• Malgrat els antecedents de països propers, ha aparegut de manera sobtada. Ha estat el black swan de salut de la nostra generació.
• Ningú n’està exempt. Ha afectat a tota la població mundial, molt especialment a les persones grans.
• I la seva durada és encara incerta.

Aquells que van donar crèdit a les alarmes que ja sonaven al nostre entorn i van prendre les primeres mesures, amb gran agilitat de resposta per tal de protegir els seus col·lectius, van guanyar un temps molt valuós.

Hi ha tres accions que considero que han estat claus per assolir cert èxit, si podem referir-nos d’aquesta manera:

• Augment previsor dels estocs d’EPIs a les institucions de salut mental, considerant de nou que no són materials de la nostra praxis diària habitual i del qual era evident que hi hauria mancances.
• Difusió a través del correu electrònic i a partir dels i comandaments de tota la informació publicada pels organismes oficials des del minut -1 per tal de conscienciar als professionals de la gravetat de la situació a la que ens havíem d’enfrontar i com protegir i protegir-se. La presència i la comunicació dels gestors amb els seus equips ha esdevingut clau a l’hora de resoldre dubtes, disminuir angoixes i aportar rigor i criteri en la pràctica clínica en uns moments on els protocols canviaven a diari i inclús en molt poques hores.
• Implementació anticipada de mesures restrictives als dispositius pel que fa a visites, sortides, permisos i altres per tal de protegir les nostres poblacions vulnerables.

Cal detenir-se en aquest últim punt per fer un reconeixement merescut a totes les persones afectades per trastorns mentals als qui aquesta situació els ha trobat en situació d’ingrés, fent que visquessin, doncs, un doble confinament. No poder rebre visites de familiars, realitzar sortides terapèutiques, ni permisos i haver, en alguns casos, d’estar aïllats en una habitació fins a determinar si eren o no positius de la malaltia, ha  suposat un plus d’exigència i patiment psíquic gens fàcil d’entomar.

Ells i elles ens han retornat, de nou i com sempre, tot d’ aprenentatges en quant a la seva capacitat d’adaptació i de resiliència, participant amb els professionals de la cura dels espais, acceptant, en benefici de la seva salut i la dels altres, les mesures higièniques i de confinament imposades i resignant-se al mitjà telemàtic com a única via de comunicació amb els seus familiars i sovint amb els seus terapeutes de referència.

Respecte als professionals també cal felicitar-nos per la seva capacitat d’adaptació: incorporar al nostre uniforme de treball materials del qual no en fèiem ús habitualment com ara les mascaretes quirúrgiques i altres EPIs, intentar respectar les distàncies en uns entorns on la proximitat, el contacte entre les persones i el vincle són tan importants no està resultant gens fàcil.

Com tampoc ho ha estat el fet que ens haguem vist obligats a modificar els horaris i torns de treball per minimitzar el risc de ser vectors transmissors de la malaltia per a les persones ingressades i compatibilitzar l’assistència amb la vida personal i familiar. De nou, els professionals de salut, també els de salut mental, demostrem que sempre estem a l’alçada, quan se’ns demana.

L’impacte emocional també l’estem vivint els gestors i aquells que formem part de comitès directius. Tots, o la gran majoria, hem estat abans professionals assistencials i, per tant, sabem que moltes decisions no han estat fàcils de prendre perquè som coneixedors del seu impacte.

Estar connectats les 24 hores del dia, gestionant la crisi de salut, de material, intentant anticipant-nos constantment al que podia passar, ajudant a contenir les emocions dels professionals i les nostres pròpies, ha esdevingut per moments esgotador.

Ha calgut prendre decisions de manera molt àgil, conscients de les repercussions que tindrien per la logística familiar dels professionals i la vida dels usuaris sota la màxima d’evitar els contagis i preservar justament això, les seves vides.

Com sempre, i més en moments d’una crisi com l’actual, l’autenticitat, la honestedat i relacionar-nos amb els professionals des d’una visió d’adult a adult, parlant sota criteris de realitat i transmetent informació fiable i fidedigna, és un valor en gestió. Els qui hem intentat posar en pràctica aquests models de lideratge esperem trobar més enfortits els nostres equips ara i també en el futur.