Gestió i comunicació: i quan divergeixen?

Per Ramon Cunillera, membre de la Junta Directiva de la Societat Catalana de Gestió Sanitària. Una reflexió des del punt de vista d’un gestor i una rèplica a l’article Gestió i comunicació: de debó caminem plegats? 

Des de la màxima sensibilitat a la incorporació de les habilitats comunicatives com una eina bàsica en la gestió de persones, de serveis públics i de serveis sanitaris, em permeto fer alguna reflexió sobre la divergència en els objectius i en les pràctiques entre gestors i comunicadors, que alguna vegada es dóna.

Sempre que he pogut, des de la màxima responsabilitat en l’òrgan directiu d’una institució, pública o privada, he treballat amb un/a professional de la comunicació al costat. Crec en la necessitat de fer bona comunicació interna, en la necessitat d’explicar-nos molt bé, de persuadir i de buscar complicitats perquè els nostres col·laboradors de dins actuïn de corretja de transmissió cap als receptors de fora. La millor explicació del que és i del que vol ser la organització la fan els propis “actors de l’obra”, la que fan els treballadors i els clients, la que fan metges, infermeres, auxiliars i administratius amb els pacients, i per tant, cal assegurar-nos que els arriba el missatge i l’entenen be.

En altres ocasions, quan la corretja de transmissió creiem que pot ser-ho un mitjà de comunicació de masses, un diari, un programa de TV o un programa de ràdio, vetllem per ser precisos, per explicar-nos de forma entenedora, amb vocabulari apropiat. L’assessorament del professional de la comunicació serà clau per assolir els objectius, i tenir-lo a prop afegeix valor al missatge per oportunitat i per continguts.

Jo crec en el codi ètic de les professions, perquè crec que en les societats de progrés es imprescindible que hi sigui i es respecti. En el desenvolupament de qualsevol professió amb repercussió social, des de periodista fins a bomber, des de metge fins al mestre d’escola, cal respectar principis ètics, i opino que n’hi ha tres que hauríem de recordar sovint: la honestedat, el principi de no maleficència i la compassió. No puc imaginar un bon metge o un bon mestre sense compassió o empatia, sense voler evitar el dolor aliè o mentint deliberadament al seu pacient o alumne quan aquest li demana la veritat del què passa.

Puc assegurar haver compartit estones amb periodistes molt íntegres, que cercaven la notícia amb aquests principis. Però també n’he conegut algun altre que, com a periodista que se sabia incòmode, no tenia cap compassió amb un objectiu noticiable, tot i saber estar provocant dolor, encara que fos amb continguts molt inexactes i no contrastats.

Davant d’aquests darrers paràmetres, tots vàrem comprendre fa uns dies en una sessió a l’Acadèmia organitzada per la Societat Catalana de Gestió Sanitària, que la presència propera d’un membre de l’equip directiu professional de la comunicació se’ns torna imprescindible, perquè dominarà la relació amb els col·legues de professió, pactarà fins a cert punt el to de l’exposició pública de la notícia i matisarà la contundència de la narració.

Aquest és el punt on volia arribar. No crec que sigui bo per a ningú que la realitat que llegim, escoltem o veiem, estigui mediatitzada per periodistes que no han demostrat tenir principis ètics. Tampoc em sembla bo que als protagonistes d’una notícia se’ls pugui “trinxar” sense conèixer amb gaire profunditat els detalls del que ha succeït. Vàrem escoltar a la sessió de l’Acadèmia que el fenòmen “trinxament” depèn molt de tenir un directiu de la comunicació que faci de mediador amb el professional del medi “trinxador”, ja que entre col·legues pot haver-hi complicitat i la notícia pot estovar-se o endurir-se en funció del seu grau de compatibilitat, de si són o no de la mateix corda, de si es fan mutu cas o no, de si es deuen algun que altre favor, o de si estan disponibles quan es necessiten.

Amb aquestes regles del joc, la gestió i la comunicació conviurien de manera incòmode. Crec, però, que la majoria de tots nosaltres seguirem estan més d’acord en la defensa de la comunicació ètica, on no tot val. On ens preocupem per la transcendència del missatge, pels valors que transmetem, per la capacitat de convèncer i per la realitat millor explicada.  És en aquest terreny on els experts en comunicació dins els equips directius de les organitzacions tindran un paper determinant, de veritat.