Francesc Torralba, filòsof: “Un líder ètic té voluntat de servei, d’atenció a les persones i autodomini emocional”

Avui tothom reclama per a les seves organitzacions un lideratge ètic. Però quins valors ha de tenir un líder en el marc d’unes clima organitzatiu tensionat per les circumstàncies actuals?

El filòsof Francesc Torralba (Barcelona, 15 de maig de 1967), professor de la Universitat Ramon Llull de Barcelona, conferenciant i autor de més de setanta llibres, reflexiona sobre els valors que han d’impregnar el lideratge, amb motiu de la seva participació en la darrera sessió organitzada el passat 9 de març per la Societat Catalana de Gestió Sanitària.

En moments de crisis com els que estem vivint, les organitzacions demanen autèntics líders, també en l’àmbit de la salut? Anem escassos? 

Hi ha una profunda crisi de lideratges i no solament en el sector de la salut, també en l’àmbit universitari, polític, econòmic, social, religiós i cultural. Hi ha persones que tenen qualitats i aptituds per liderar, però no volen i d’altres que no tenen aquestes aptituds, però lideren perquè hi veuen un mode de promocionar-se. No és fàcil liderar i menys encara en temps de gran incertesa i inestabilitat.

Què creu que diferencia un bon directiu d’un líder? 

Hi ha moltes definicions de lideratge. Segons el meu punt de vista, un líder és una persona que cohesionar grups, extreure el millor de cada persona i posar-la en el lloc adequat per fer possible la visió que s’ha proposat una organització. El líder ha de tenir cura de les persones, vetllar pel seu desenvolupament, fer-les créixer i no ha de tenir por de delegar i donar funcions a persones que són més aptes que ell per desenvolupar-les. Un líder no és algú que ha de ser admirat; és  algú disposat a donar-se, a aportar el seu talent per posar-lo al servei d’un visió que el transcendeix.

Quins són els valors que marca una persona líder?

És difícil sintetitzar-ho en poques paraules. El líder ètic és una persona que té autoritat, però no és autoritària, que és exemplar en la seva conducta, humil i audaç, justa en la distribució de rols i funcions i, a la vegada, empàtica amb tots; és algú que és prudent en la presa de decisions, capaç d’autocrítica i que genera confiança i sintonia amb els membres que integren el seu equip. El que més l’ha de caracteritzar és la voluntat de servei, l’atenció a les persones i la temprança, és a dir, l’autodomini emocional.

En aquests moments en els que ens trobem en les organitzacions, és fàcil caure en el desànim i la manca d’il·lusió per part d’alguns professionals. També en algunes empreses pot imperar la por de perdre la feina. Com es pot capgirar una situació així? 

Certament, hi ha molta por a les organitzacions i la por paralitza i atrofia les persones. Hi ha, també, desànim, perquè no s’ha reconegut prou el treball fet, ni econòmicament, ni socialment. Hi ha molta incertesa de futur i, a la vegada, un sistema que està molt amenaçat per insostenible. Enfront d’això, no hi ha solucions màgiques, però cal entusiasmar les persones en la visió, la missió i els valors de l’organització. Cal dedicar temps i esforç a potenciar el sentit que té la feina, perquè quan les persones són capaces de veure el valor i el sentit que té la seva activitat, el que construeixen a través d’ella, són, aleshores, capaces d’entregar-s’hi a fons i de descobrir la motivació intrínseca. Tenir cura de les persones i vetllar per la seva salut integral és un fi noble que és motivador en si mateix, però a la vegada, que necessita el just i adequat reconeixement social i econòmic.

En el seu darrer llibre Quanta transparència podem digerir? La mirada honesta sobre un mateix, els altres i el món que ens envolta (Pagès Editors) vostè reflexiona sobre la capacitat que tenim de digerir la transparència. Quins han de ser els límits de la transparència en una organització de l’àmbit de la salut?

La transparència és un valor emergent en les organitzacions públiques i privades, però no pot entrar en conflicte amb drets fonamentals de les persones, com el dret a la intimitat, reconegut també en la Declaració Universal dels Drets Humans (1948). La confidencialitat és un exigència de l’ètica mèdica i, per tant, s’ha de preservar, però és bo que els ciutadans coneguin a fons l’organització d’una institució sanitària, les fonts de finançament, la distribució dels diners, dels rols i de les funcions, perquè hi hagi la màxima transparència en aquells temes que són d’interès general per al ciutadà.