“Elephant in the room” en la gestió del treballador social sanitari

Per Jordi Riba Cebrián. Treballador Social Sanitari. Twitter: @Jribace

Recentment, a través de Twitter, he llegit una entrada del blog d’un metge de família (Dr. Joan Simó) en què parlava de la desinversió en l’atenció primària de salut, i el definia com el “elephant in the room”, que no es pot ignorar. La Viquipèdia defineix aquesta expressió britànica com una metàfora que fa referència a una veritat evident que és ignorada o passa inadvertida (està clar que seria impossible passar per alt la presència d’un elefant en una habitació). També s’aplica a un problema o risc obvi que ningú vol discutir.

De seguida va venir-me al cap aquest elefant, potser mamut, del poc reconeixement professional del treballador social sanitari, aquest Treball Social que es porta a terme en institucions sanitàries: hospitals, centres d’atenció primària, serveis de pediatria d’atenció primària de salut, etc.

A ningú se li passa pel cap pensar que un gestor d’una institució sanitària no sap amb quins treballadors compta. I no tinc dubte que el gestor sap que té treballadors socials sanitaris a la seva plantilla, tot i que no sé si té massa clar per a què els té, cosa que segur que no passa amb d’altres dels seus professionals, com metges, infermeres o auxiliars.

L’elefant apareix quan el gestor – que no ha dedicat massa temps a pensar i indagar sobre aquest tema probablement per la complexitat i urgència d’altres temes de la institució sanitària – simplifica a la mínima expressió la tasca del treballador social sanitari, reduint-lo a un mer gestor de recursos que pot impulsar altes hospitalàries o tramitar teleassistències, per exemple, segons en quin nivell assistencial treballi.

En fixar-se només en aquests aspectes, els gestors redueixen el potencial dels professionals del Treball Social i els condueixen inexorablement a una feina reactiva (encara que també necessària i que es realitza de la mateixa manera que el metge tracta una parada cardiorespiratòria), però que limita les possibilitats de la intervenció social.

I és que el treballador social sanitari modern ha deixat de ser reactiu per ser proactiu. I em refereixo a la proactivitat com aquella activitat que va per davant d’alguna cosa, que s’anticipa, i que en l’actualitat és la base de la nostra activitat professional.

En atenció primària, cada vegada més els treballadors socials sanitaris comencen l’activitat a partir de llistats que estratifiquen determinats tipus de pacients (persones amb dependència, nens amb discapacitat, gent gran fràgils, crònics complexos, etc.) perquè saben que una diligent valoració social a determinades situacions permet esmorteir l’impacte de determinats factors socials en el curs de la malaltia i anticipar-se a problemes futurs.

De la mateixa manera, els treballadors socials hospitalaris també tenen experiència de treball proactiu amb determinats pacients identificats prèviament, permetent activar el programa de planificació de l’alta en el moment de l’ingrés.

Però què implica la proactivitat del treball social sanitari per a un gestor? Estalvi de recursos, no ho dubtin. Dolors Colom Masfret, al blog de Treball Social Sanitari explica en un recent post com la planificació a l’alta dels pacients ingressats els permet afrontar la mateixa amb la màxima independència i autonomia possible i possibilita deixar de consumir dies d’estada hospitalària per raons no mèdiques .

La proactivitat per a l’atenció primària va en el mateix sentit, encara que és menys quantificable, ja que el consum de l’atenció primària és més universal. Aquest enfocament proactiu converteix al treballador social sanitari d’atenció primària en el referent a qui acudir quan un esdeveniment advers disminueix la independència del pacient i la seva família. Un exemple per entendre-ho:

Imaginin una família on un dels seus membres és diagnosticat d’Alzheimer. El neuròleg diagnostica, s’inicia el tractament farmacològic i deriva al seu metge de família per a control fins a l’any següent. I el pacient o la família rep la trucada del treballador social sanitari del seu centre de salut. Hi van, se’ls acompanya i orienta durant aquest temps. Perquè en molts casos cal fer això, contenir la situació i ajudar a elaborar i assumir el diagnòstic mèdic, acompanyar en les adaptacions personals, familiars, i socials que requereix un succés de tal rellevància en la vida d’una persona. Però també es fan més coses, perquè el treballador social sanitari és capaç d’articular una amalgama de recursos provinents de l’administració, de l’entorn comunitari o del tercer sector, creant les condicions propícies per a poder afrontar el que esdevé evitant el “consum” de recursos innecessaris de l’atenció primària.

El Boston Medical Center és un exemple d’hospital que ha potenciat al “medical social worker”. Si mirem l’apartat de treball social sanitari de la seva web veiem que disposa d’un equip de treballadors socials de més de 40 persones. Tenen clar que una bona planificació a l’alta, en equip multidisciplinari, a part d’ajudar al pacient i la seva família a ser independents, suposa un estalvi.

No es tracta ara de demanar a cegues que els gestors multipliquin per 10 la dotació de treballadors socials en els hospitals del nostre entorn o que universalitzin la figura en l’atenció primària de salut, que també, sinó que s’interessin per la funció i potencialitat del treball Social Sanitari; que examinen, esbrinin i creuen les condicions necessàries per poder dur a terme bones avaluacions de programes que segur van a parlar per si soles, i es preguntin també perquè hospitals com el Boston Medical Center té aquesta dotació de treballadors socials sanitaris en la seva plantilla.

Aconseguir un sistema d’estratificació de pacients que permeti identificar a què pacient acudir proactivament amb més celeritat i captar la mirada curiosa i atrevida d’un gestor, són els dos reptes principals que el Treball Social Sanitari té en els nostres temps.