D’Alma-Ata al Covid19: l’atenció primària davant la crisi sanitària

Per Xavier Bayona Huguet

Metge especialista en Medicina Familiar i Comunitària

Director dels EAP Gornal i Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat

Vocal de la Societat Catalana de Gestió Sanitària i de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears

Coordinador del grup de treball de gestió i gestió clínica de la CAMFiC

Feia més d’una dècada que es volien canviar diferents aspectes de l’organització i la provisió de serveis de l’Atenció Primària (AP) en el nostre entorn, perquè es valorava que el model de la reforma de l’AP impulsat, sota el paraigua de la declaració de l’Organització Mundial de la Salut d’Alma-Ata (Kazakhstan, 1978) havia quedat desfasat. A diferents fòrums liderats per les principals societats científiques vinculades a l’AP (CAMFiC i AIFiCC), també la Societat Catalana de Gestió Sanitària i pel mateix Departament de Salut s’han intentat, sense massa fortuna, diferents reformes de la reforma de l’AP (Pla d’Innovació i ENAPISC, entre d’altres).

La pandèmia del Covid19 ha obligat a una adaptació exprés i en un temps rècord dels dispositius sanitaris. En els Centres d’Atenció Primària (CAP) aquesta adaptació ha consistit a disminuir dràsticament les visites presencials al centre, atendre en espais diferenciats els pacients amb simptomatologia compatible amb Covid19, potenciar el seguiment telefònic i telemàtic de pacients amb diferents problemes de salut, i també infectats pel Covid19 i els seus contactes i mantenir l’atenció domiciliària dels pacients més vulnerables.

Aquests canvis han donat l’oportunitat de provar formes organitzatives diferents de les habituals que seria bo de mantenir en la nova normalitat que aviat començarà. S’han activat sistemes de triatge d’alta efectivitat i eficiència a la porta dels centres, en els quals han participat infermeres i metges, i sovint els administratius i fins i tot pediatres i odontòlegs dels CAP. S’ha incorporat el seguiment telefònic massiu de pacients amb patologia aguda i subaguda, crònica i sans (contactes de COVID19), com una alternativa a l’atenció tradicional presencial, amb molt bona acceptació per professionals i ciutadans i molt bons resultats.

La resolució ràpida de tràmits assistencials previsibles i incidències diverses, basat en el treball coordinat de sanitaris i administratius, ha estat també una realitat. I finalment, s’ha aportat valor a l’atenció de forma paradoxal, deixant de fer coses no rellevants (s’han deixat de fer moltes proves de control innecessàries, i també desprescripcions de fàrmacs poc recomanables o de baix valor terapèutic) per poder dedicar recursos de major importància per a la salut de les persones.

Els números que es coneixen són espectaculars. Del total de malalts pel Covid19, el 80% dels casos no passaran en cap moment per l’atenció hospitalària, i és l’AP qui gestiona i gestionarà les necessitats que se’n puguin derivar, i també una gran majoria dels que són atesos als hospitals, gràcies a la millora que també s’ha produït en les transferències i continuïtat assistencial, tornaran a ser seguits pel primer dels nivells assistencials.

La situació de pandèmia s’allargarà encara uns mesos i la vacuna efectiva davant el SARS-CoV2 i els resultats dels diferents assajos clínics enfocats a tractar i guarir la malaltia es preveu que s’aniran incorporant a la pràctica assistencial durant el pròxim any. Per això és necessari establir un pla per afrontar la “nova realitat” que hauria de tenir presents les lliçons apreses recentment i d’altres ja conegudes, nomenades com grans titulars tot seguit: 1) Pràctiques de valor (basades en efectivitat i eficiència), 2) Actitud reflexiva i proactiva centrada en la qualitat i la seguretat, 3) Adaptabilitat organitzativa davant dels canvis de l’entorn, i 4) Vetllar per mantenir les característiques pròpies de l’AP com són l’accessibilitat i la longitudinalitat

L’èxit de l’atenció que ha donat l’AP es basa fonamentalment en la capacitat plàstica demostrada (adaptabilitat a la nova realitat), la proximitat a la comunitat, la capacitat de prestar atenció a la capçalera dels pacients, la tecnificació i l’apoderament (transferència de competències com l’ecografia pulmonar). Però per damunt de tot, la confiança de la comunitat en l’AP, les accions coordinades amb d’altres nivells assistencials i la capacitat de treballar en equip han permès apaivagar el previsible col·lapse del sistema sanitari.