L’impacte psicoemocional sobre els professionals de la salut per la Covid19

/in /by

Gustavo Tolchinsky Gustavo Tolchinsky Wiesen

Cap de Servei de Medicina Interna de l’Hospital Municipal de Badalona

Secretari de la Junta de Govern del Col·legi de Metges de Barcelona i coordinador del PAIMM

Mai com fins ara, la salut dels professionals i el nostre benestar psicoemocional havia estat tan present en la societat com en el si de les organitzacions o en publicacions científiques.

Per entendre el que hem viscut els professionals i com ens va afectar als inicis de la pandèmia de la Covid19, cal recordar què va passar en aquell període.  Entre mitjans de març i fins al mes de maig es va viure el pic àlgid de la pandèmia. El desconcert dels professionals a l’hora d’afrontar una situació clínica i organitzativa sense precedents ja va generar molt nerviosisme i desconcert. A tot això s’hi va sumar el patiment  per no tenir eines ni protocols i no disposar sempre de materials de protecció, cosa que feia evident l’amenaça contra la nostra salut.  Tot plegat va esdevenir una tempesta perfecta per a les nostres emocions, fet que va generar una resposta de estrés intensa.

En aquells moments, a tot arreu, hi havia mostres d’afecte de la població o d’altres col·lectius amb la clara intenció de donar suport i ànims en uns moments molt durs tant per la societat com pels professionals, als quals ens va tocar posar-nos al capdavant de les organitzacions sanitàries. Hi van haver nombroses iniciatives per companyies i empreses per gratificar amb descomptes o regals tot aquest esforç que s’estava realitzant i el risc al que ens exposàvem.

Els  centres perdien les estructures jeràrquiques clàssiques i guanyàvem en autonomia per tal d’organitzar-nos segons com avançava l’ocupació, la complexitat i la disponibilitat de recursos materials i humans. Es feia el que calgués per resoldre cada problema, a títol individual i també com col·lectiu. La col·laboració informal entre serveis de farmàcia hospitalària de molts centres per garantir disponibilitat de fàrmacs, el flux de pacients entre centres públics i privats en moments de màxima pressió o la reconversió d’hotels en centres improvisats de saluts de baixa complexitat són algunes de les transformacions que es van dur a terme en un temps récord i amb una acceptació gairebé universal per part dels professionals.

Mentrestant, els professionals seguien atenent els pacients, que no deixaven d’arribar i treballaven totes les hores que eren necessàries. A aquest període, que va suposar uns tres mesos de treball intens, el va seguir un altre en el qual van remetre els casos i les organitzacions van intentar tornar a la normalitat. Es tractava d’un nou canvi que també va comportar un esforç, readaptació i necessitat d’innovar.

Hi ha moltes anàlisis sobre l’impacte psicoemocional de la pandèmia de la Covid19  sobre els professionals de la salut (1,2,3,4). Hi ha qui postula que es tracta d’un estrès post traumàtic, estrès, depressió o una combinació inespecífica d’altres símptomes representatius del malestar psicoemocional. La majoria d’estudis es van realitzar durant l’etapa aguda de la primera onada, per la qual cosa, a data d’avui, probablement tant els símptomes com els desencadenants hauran evolucionat.

Shachter et al (4) publiquen els resultats d’una enquesta durant la primera onada de la pandèmia a grans hospitals de Nova York en què identifiquen els estressors principals i les estratègies preferides per part dels professionals a l’hora d’afrontar l’estrès psicoemocional.  Aquests estressors eren, principalment, la manca de control i la incertesa en l’evolució clínica dels pacients, el risc de transmissió i la salut dels familiars i amics en general i la manca de tests i EPIs per als professionals. En aquesta publicació descriuen que un 57% de professionals van patir estrés agut, 48% símptomes depressius i un 33%, ansietat. Més d’un 70% van patir trastorns de la son. Finalment un 65% reconeixen haver sentit soledat en les darreres setmanes.

Figura1Figura 1: extret de Shechter A, et al

 

 

 

 

 

Durant l’auge de la crisi, molts centres sanitaris i institucions van posar a disposició eines de suport emocional per als professionals, amb equips de psiquiatres o psicòlegs. És evident que aquesta necessitat s’havia de cobrir per suportar el gran patiment que generava la greu crisi sanitària del moment.

Figura 2

Figura 2: extret de Shechter A, et al

 

 

Però el treball de Shechter ens avisa que la majoria de professionals enquestats no recorren a estratègies formals, sinó que prefereixen fer esport o practicar exercici físic per afrontar el seu malestar (59%). I quan se’ls va preguntar sobre quin tipus de suport preferien, la resposta majoritària dels enquestats (49%) era “cap” entre les diferents modalitats d’ajuda. Però la resta (51%) de professionals optaven per estratègies molt diverses: des de les d’autoajuda, grups de suport o consulta individual. Això no vol dir que oferir ajuda no sigui bo ni necessari, sinó que no a tothom els servei el mateix tipus de suport o estratègia.

En el nostre entorn immediat, hi ha hagut moltes iniciatives en els centres de salut. Des de la Fundació Galatea, que ja té la experiència d’atenció a professionals a través del PAIMM, i el SEPS per a metges es van endegar diverses accions. Per una banda, es va haver d’intensificar els controls a professionals en actiu amb patologia coneguda que ja eren al programa (PAIMM) i que tenien risc de descompensació a causa de l’estrés i de les dificultats d’accés, en aquell context. Per garantir aquest seguiment es va desplegar una estratègia  de suport intensiu i un seguiment més freqüent,  però per via telemàtica i fent ús d’altres estratègies.

D’altra banda, per als professionals que precisaven i demanaven ajut, es va crear un ampli ventall de recursos, com autoajuda, informació o un servei de telesuport psicològic, que inicialment es va posar a disposició del territori català, però que al final es va fer extensiu a la resta de l’Estat espanyol. A través d’aquest programa es van realitzar més de 2300 intervencions individuals, amb l’objectiu de donar resposta a cada situació i a través de diverses eines.

Més enllà de la resposta necessària durant la pandèmia per afrontar l’angoixa d’exposar-nos al patiment individual i col·lectiu, hem de recordar que el benestar psicoemocional és necessari per a un bon exercici professional i també per garantir la sostenibilitat del sistema.

Estem assistint a un contrast important entre professionals implicats i motivats per la feina i, per altra banda, molt afectats per l’impacte del moment viscut. D’ara endavant també hi ha professionals afectats per la situació actual de transició, ple d’incertesa i incomoditat. Els sis punts claus per tal un professional no es cremi en el sistema (5) són un bon equilibri entre:

  1. La càrrega de treball
  2. La sensació de control
  3. El reconeixement
  4. La comunitat
  5. La justícia
  6. Els valors

A l’inici de la pandèmia vam tenir molt clars els valors i el sentit de comunitat. Per part de la societat, hi havia un reconeixement explícit i fins i tot iniciatives socials per gratificar materialment aquest esforç. Tot i que la càrrega de treball va ser alta, estava centrada en allò que era nuclear i encara que la sensació de control era un punt que va estar fora de l’abast dels professionals també es va donar llibertat en el marc del sistema per trobar solucions imaginatives, posant en valor iniciatives personals i col·lectives.

Ara ens queda la justícia en el tracte als professionals -tant per part de les organitzacions com també de l’administració- quan es va reclamar un tracte just en el reconeixement retributiu a tots els professionals i al personal sanitari. Una de les coses més importants que ens ha ensenyat la COVID19 és el valors dels lideratges als equips i les organitzacions. Així, van despuntar professionals a qui la resta de companys confiaven els seus esforços per tal de donar la millor resposta en una situació crítica.

Sortir d’aquella crisi, patint pel que pugui venir, tornar a treballar enmig d’un entorn condicionat per la Covid19 i amb la percepció que alguns mals d’abans de la pandèmia segueixen allà mateix, és una frustració que no podem assumir. Ens queda un llarg recorregut a fer en la lluita contra el coronavirus i en el qual cal cuidar la nostra salut psicoemocional. La sort és que part important de la solució està dins de les organitzacions, en els lideratges, l’autonomia professional i en la nostra capacitat d’alinear, novament, els valors. Cal reivindicar-ho i posar-ho en pràctica. Mentrestant, els programes assistencials són i seran necessaris, però no suficients per arribar lluny.

  1. Lai J, Ma S, Wang Y, et al. Factors Associated With Mental Health Outcomes Among Health Care Workers Exposed to Coronavirus Disease 2019. JAMA Netw Open. 2020;3(3):e203976. Published 2020 Mar 2. doi:10.1001/jamanetworkopen.2020.3976
  2. Spoorthy MS, Pratapa SK, Mahant S. Mental health problems faced by healthcare workers due to the COVID-19 pandemic-A review. Asian J Psychiatr. 2020 Jun;51:102119. doi: 10.1016/j.ajp.2020.102119. Epub 2020 Apr 22. PMID: 32339895; PMCID: PMC7175897.
  3. Neto MLR, Almeida HG, Esmeraldo JD, Nobre CB, Pinheiro WR, de Oliveira CRT, et al. When health professionals look death in the eye: the mental health of professionals who deal daily with the 2019 coronavirus outbreak. Psychiatry Res. 2020 Jun;288:112972. doi: 10.1016/j.psychres.2020.112972. Epub 2020 Apr 13. PMID: 32302817; PMCID: PMC7152886.
  4. Shechter A, Diaz F, Moise N, Anstey DE, Ye S, Agarwal S, Birk JL, et al. Psychological distress, coping behaviors, and preferences for support among New York healthcare workers during the COVID-19 pandemic. Gen Hosp Psychiatry. 2020 Sep-Oct;66:1-8. doi: 10.1016/j.genhosppsych.2020.06.007. Epub 2020 Jun 16. PMID: 32590254; PMCID: PMC7297159.
  5. Maslach C, Leiter MP. New insights into burnout and health care: Strategies for improving civility and alleviating burnout. Med Teach. 2017 Feb;39(2):160-163. doi: 10.1080/0142159X.2016.1248918. Epub 2016 Nov 13. PMID: 27841065.