Vinay Prasad: Per què el 40% de la pràctica clínica és errònia?

Vinay-Prasad-00349
Per Jordi Varela
President de la Secció de Gestió Clínica de la Societat Catalana de Gestió Sanitària 
Article publicat al seu blog Avenços en gestió clínica
El passat 18 de maig, Vinay Prasad va oferir una conferència a Barcelona en el marc de la 5ª Jornada “Right Care” de la Secció de Gestió Clínica de la Societat Catalana de Gestió Sanitària, en la qual li vam demanar que ens expliqués per què havia confegit (amb Adam Cifu i altres col·laboradors) la llista de 146 pràctiques clíniques que caldria revertir i quins criteris havia emprat.

Què és la reversió mèdica? Segons Prasad, una reversió mèdica és la necessitat d’aturar una activitat clínica degut a que un estudi ben fet, normalment un assaig clínic amb indicadors finalistes, demostra que en la realitat no es compleixen els resultats desitjats, o que els efectes adversos no compensen els seus beneficis. L’orador va posar alguns exemples diversos, com la cateterització del Swan Ganz per monitorar l’equilibri hemodinàmic dels pacients en xoc, el tractament hormonal per a dones post-menopàusiques amb la finalitat de reduir el risc vascular coronari o cerebral i la col·locació de stents coronaris en pacients amb angina estable per disminuir el risc d’infart, augmentar la supervivència o, fins i tot, per retardar l’angor d’esforç. En tots tres exemples, assaigs clínics consistents han mostrat que es tractava d’activitats clíniques que, a la pràctica, no responien als objectius marcats, però en canvi sí que tenien efectes secundaris, que no eren menystenibles.

Com s’han triat les 146 pràctiques a revertir?

Després de revisar 2.044 articles publicats en el New England Journal of Medicine a la secció “Original Articles” durant 10 anys (2001-2010), els investigadors van trobar que n’hi havia 363 que tractaven sobre avaluacions de pràctiques clíniques establertes, dels quals 146, el 40,2% (d’aquí el titular de la conferència), s’haurien de revertir degut a que els resultats publicats contradiuen l’evidència coneguda fins llavors. A la llista hi ha pràctiques relacionades amb medicaments, amb procediments diagnòstics i quirúrgics, amb implantació o ús d’aparells, amb cribatges de càncer, etc., la qual cosa demostra que les reversions afecten tot el ventall de la medicina.

Com s’explica que el fenomen estigui tan estès?

Les causes profundes del fenomen són tres -va afirmar Prasad-: a) La pròpia psicologia humana que està sempre preparada per actuar. No fer-ho no agrada; b) Les persones som optimistes per naturalesa, sempre esperem que allò en què creiem anirà bé; i c) Tot el sistema sanitari, especialment el dels EUA, està pensat per incentivar l’activitat clínica i no el valor que aporta. Sembla que actuant tothom hi guanya.

La reversió s’estén perquè està sent molt habitual adoptar innovacions sense estudis previs consistents i, en aquest punt, el conferenciant va exposar algunes circumstàncies afavoridores, com quan la novetat va acompanyada d’un argument fisiopatològic convincent, amb l’afegitó d’algun estudi basat en casos anecdòtics, o l’aparició d’estudis epidemiològics no ben ajustats, o de recerca retrospectiva poc rigorosa.

Per tal d’afavorir el llançament d’un nou producte, és molt habitual que apareguin assaigs clínics que no passarien cap filtre de validació, amb seleccions inapropiades de pacients, dosificacions poc sustentades, limitacions locals que impedeixen després demostrar que aquests estudis són replicables o bé que es fan servir indicadors de resultats subrogats (com seria la mida d’un tumor o la percepció del dolor, però no finalistes) o fins i tot per tergiversacions i poca claredat en les publicacions.

Algunes de les conclusions de Vinay Prasad

Revertir no està exempt de dificultats: per una banda sovint calen més de deu anys per aconseguir-ho, però per l’altra es genera manca de confiança en el sistema. Prasad va explicar el cas del canvi de criteri de les mamografies preventives de 40 a 50 anys als EUA i l’amarga reacció de molts col·lectius que ho van viure com una retallada de greus conseqüències per a la seva esperança de vida.

L’altre aspecte que va destacar el conferenciant és que moltes de les coses que es fan, també les més exitoses, sovint tenen resultats escassos i modestos, especialment a mig i llarg termini. De fet, vist en perspectiva, i tenint en compte la història de la medicina, això no està gens malament, però convindria no oblidar que res en la pràctica clínica hauria d’estar exempt de ser avaluat.

Per acabar, Vinay Prasad va dir que la història de la medicina està escrita per gent que només pensa en els èxits i que, en canvi, els procediments que han fallat no formen part de la narrativa científica, sempre assedegada de grans troballes. En aquest sentit, va afirmar, que hauríem de tenir la humilitat d’analitzar els resultats que no surten com s’esperava per no parar d’aprendre. Prasad, amb un missatge final optimista, va afirmar que el futur de la medicina només s’entendrà si avancem cada cop més en aconseguir estàndards més elevats d’evidència i efectivitat.

Solucions proposades

Segons Vinay Prasad caldria avançar en tres punts:

  1. Elaborar assaigs clínics abans d’introduir qualsevol novetat, també les tecnològiques. Cal tenir present que la creença en una tècnica, si a més té incentiu econòmic, és una droga molt addictiva.
  2. S’ha de prioritzar l’avaluació, amb estudis consistents, de les pràctiques comuns no provades, especialment les més costoses i les més freqüents. Aquesta estratègia podria estalviar grans quantitats de diners als sistemes sanitaris.
  3. Els estudis avaluatius han d’estar dissenyats i conduïts per agències que siguin neutrals. Cal eliminar el model actual en els quals les agències reguladores es veuen forçades a aprovar productes basats en estudis que no han tingut prou control de neutralitat.

“Per contradir les meves propostes, molts em diuen que els assaigs clínics són massa cars i massa lents -afirma Prasad-, i això és cert en les circumstàncies actuals. Posi’s per exemple que a EUA els assaigs clínics costen de mitjana 25.000 dòlars per participant, però, donada la seva importància, s’està veient que hi ha possibilitats de fer assaigs clínics directament des de la pràctica, com el cas de TASTE que ha randomitzat el 60% dels pacients amb angioplàstia coronària a un cost de 50 dòlars per pacient”.

Enllaç a la conferència de Vinay Prasad “Why is 40% of clinical practice wrong?