Un nou model contractual per millorar les condicions dels professionals de la sanitat

Ramon Cunillera CAT webPer Ramon Cunillera

Vocal de la Junta Directiva

Societat Catalana de Gestió Sanitària 

El control de la malaltia Covid19, que no la seva desaparició, als països occidentals europeus ha provocat una allau de propostes i consideracions sobre el futur dels sistemes sanitaris, especialment en els països on la cobertura universal del seu sistema nacional de salut és a la vegada solució (per la garantia d’equitat d’accés) i problema (per la difícil sostenibilitat econòmica), com ara passa a Espanya i a Catalunya.

Fa uns dies, la Societat Catalana de Gestió Sanitària, els col·legis catalans de metges i d’infermeres, i més d’una quinzena de les més importants societats científiques del país recolzaven una proposta comú de transformació del sistema sanitari de la que se n’han fet ressò algunes editorials dels diaris més importants, com ara La Vanguardia i el diari ARA. Aquesta proposta transversal, reflexiva, serena però al mateix temps urgent, recull elements relacionats amb el finançament del sistema, amb la gestió de les organitzacions, amb la millora de la salut pública, amb la preparació per futures epidèmies, amb l’acompanyament a la gent gran i amb el model de contractació i retribució dels professionals de la salut.

La situació contractual dels professionals de la salut és un tema de llarg debat a Catalunya. Ho era als anys 90, per la situació dels especialistes sense títol oficial, ho va seguir sent per la situació dels interinatges (l’eterna trampa de l’ocupació pública) i la precarietat temporal de contractes, ho va ser en la primera dècada del segle XXI, quan es van organitzar els intensos i desaprofitats fòrums de la professió mèdica i infermera, i va entrar en autèntica crisi al 2010, quan els ajustaments continuats retallen la capacitat adquisitiva dels professionals entre el 20 i el 30% en els darrers 8 anys. Finalment, l’afrontament d’una crisi sanitària inèdita, d’afectació universal i tràgica, posa de manifest que la salut és massa important, que els professionals de la salut estan en el primer lloc i entre les professions imprescindibles en una societat moderna i que quan comparem la remuneració ajustada al nivell de vida dels professionals catalans (i espanyols) amb els països que ens envolten la comparació fa vergonya.

Per tant, seria imperdonable no afrontar el repte de la transformació i millora del model contractual dels professionals de la sanitat pública, perquè segurament mai com ara s’havia donat una situació tant confluent per implantar millores retributives. Però caldrà fer-ho amb intel·ligència, per promoure el professionalisme i recompensar més adequadament l’esforç i l’efectivitat. Si arriben més recursos, l’oportunitat és magnífica per introduir canvis i dedicar més diners a reconèixer adequadament qui més s’ho mereix. Tots els agents caldrà que facin un esforç d’adaptació i revisar vells principis per mirar cap al futur, perquè res és més inequitatiu que tractar igual als que són diferents.

Els models estatutaris i uniformadors són caducs, tenien vigència segurament fa 60 anys davant la necessitat de mantenir un sistema estructuralment molt fràgil que requeria forta estabilitat administrativa. És evident que avui les organitzacions sanitàries són dinàmiques per definició, necessiten desprendre’s de càrrega burocràtica i dedicar els esforços a la innovació i al canvi, han d’adaptar-se per respondre a les necessitats individuals i col·lectives i han d’avaluar-se en base a resultats. La relació que estableixen aquestes organitzacions amb els seus professionals ha de ser coherent amb aquest dinamisme, i ,per tant, cal aspirar a les millors condicions contractuals basades en el mèrit, l’acreditació, la competència i l’experiència.

Caldrà fer un abans i un després de la transformació contractual, respectant drets adquirits del passat on els nomenaments donaven condició de propietat de la plaça, i fer les modificacions legislatives oportunes perquè en endavant es contracti amb règim laboral estable als professionals més adients en funció dels perfils necessaris, respectant els principis de publicitat, transparència i lliure concurrència dels candidats en les corresponents convocatòries, que caldrà dissenyar d’acord als llocs a cobrir. Que en la selecció i avaluació de professionals actuïn decisivament els seus comandaments i que es garanteixi a través de mecanismes participatius (òrgans col·legiats) que el procés sigui sempre molt net.

Per últim, els alts directius de les organitzacions sanitàries haurien de deixar de tenir la consideració administrativa d’alts càrrecs de l’administració a la que pertanyen les entitats que els contracten, raó per la qual s’assimilen de forma molt injusta a càrrecs electes o de responsabilitat política que els obliga de forma impròpia al compliment de codis pensats per aquests últims. Els directius han de ser professionals seleccionats i avaluats pels seus mèrits basats en criteris de gestió i de resultat, han de complir el codi de conducta propi de l’entitat que els contracta i el seu nomenament ha de respondre a la confiança del seu òrgan rector, que evidentment podrà decaure a conseqüència de l’incompliment d’objectius en el seu obligat retiment de comptes.

Després de la pitjor epidèmia viscuda des de fa 100 anys, en pocs moments com l’actual havia estat més justificat afrontar una millora de condicions dels professionals de la salut amb gran part de l’opinió pública recolzant la necessitat. Per abordar-ho, els pressupostos governamentals hauran de trobar els recursos addicionals necessaris i caldria fer-ho de manera urgent. Al mateix temps tots els agents del sector públic hauran d’estar a l’alçada, impulsant les pràctiques clíniques de valor i transformant l’administració pública sanitària cap a un model més professional i innovador, qüestió que tampoc pot esperar gens.