L’Organització Mundial de la Salut en el marc de la Global Conference on Primary Healt Care que va tenir lloc el 25 i 26 va realitzar la Declaració d’Astanà (1), en la que en el punt II determina: “Estem convençuts que l’enfortiment de l’atenció primària de la salut és l’enfocament més inclusiu, eficaç i efectiu per a la millora de la salut física i mental de les persones, així com el seu benestar social, i que l’atenció primària de salut és la pedra angular d’un sistema de salut sostenible per a la cobertura sanitària universal i els Objectius de Desenvolupament Sostenible relacionats amb la salut”.
La definició de salut ha anat evolucionant conceptualment, passant de la simple absència de malalties a un benestar global (físic, mental i social) i, la forma més efectiva d’aconseguir-la és potenciant l’Atenció Primària de Salut (APS).
Per tant, amb el concepte biopsicosocial de la salut, la figura de la treballadora social sanitària (TSS) ha de ser imprescindible en l’APS del futur.
Si els models de gestió dels hospitals incideixen en l’eficiència, per què anem en direcció contrària als models europeus de referència?
Si, en l’àmbit de les polítiques de salut, hi ha un debat amb menys criteri tècnic i objectiu i amb més “pseudopolítica”, interessos ocults i testosterona, aquest és el de la titularitat pública o privada dels centres que presten atenció pública a Catalunya i Espanya.
La Societat Catalana de Gestió Sanitària té la determinació d’aportar criteri, objectivitat i academicisme als models de titularitat, gestió i organització dels centres d’utilització pública. I aquí apareix el primer concepte clau, el d’utilització pública: el que és transcendent al nostre país és que sigui un dels que té el privilegi –en termes comparatius amb una bona part del món– d’haver-se dotat d’una sanitat universal i (majoritàriament) equitativa. I aquest concepte del que és legítimament públic, que és el dret dels ciutadans a tenir cobertura pública de les seves necessitats de salut, ha estat i està pervertit pels interessos dels uns i els altres respecte a qui i com es presta aquest servei, en quines condicions laborals i qui té el control polític dels òrgans de govern i del nomenament dels directius dels hospitals i altres centres de salut.
Què és la reversió mèdica? Segons Prasad, una reversió mèdica és la necessitat d’aturar una activitat clínica degut a que un estudi ben fet, normalment un assaig clínic amb indicadors finalistes, demostra que en la realitat no es compleixen els resultats desitjats, o que els efectes adversos no compensen els seus beneficis. L’orador va posar alguns exemples diversos, com la cateterització del Swan Ganz per monitorar l’equilibri hemodinàmic dels pacients en xoc, el tractament hormonal per a dones post-menopàusiques amb la finalitat de reduir el risc vascular coronari o cerebral i la col·locació de stents coronaris en pacients amb angina estable per disminuir el risc d’infart, augmentar la supervivència o, fins i tot, per retardar l’angor d’esforç. En tots tres exemples, assaigs clínics consistents han mostrat que es tractava d’activitats clíniques que, a la pràctica, no responien als objectius marcats, però en canvi sí que tenien efectes secundaris, que no eren menystenibles.
L’atenció primària de salut del futur vista des del Treball Social Sanitari
/in Blog /by SCGSLa definició de salut ha anat evolucionant conceptualment, passant de la simple absència de malalties a un benestar global (físic, mental i social) i, la forma més efectiva d’aconseguir-la és potenciant l’Atenció Primària de Salut (APS).
Per tant, amb el concepte biopsicosocial de la salut, la figura de la treballadora social sanitària (TSS) ha de ser imprescindible en l’APS del futur.
Llegir més →
Públic o privat? La gestió importa!
/in Blog /by SCGSLlegir més →
Vinay Prasad: Per què el 40% de la pràctica clínica és errònia?
/in Blog /by SCGSQuè és la reversió mèdica? Segons Prasad, una reversió mèdica és la necessitat d’aturar una activitat clínica degut a que un estudi ben fet, normalment un assaig clínic amb indicadors finalistes, demostra que en la realitat no es compleixen els resultats desitjats, o que els efectes adversos no compensen els seus beneficis. L’orador va posar alguns exemples diversos, com la cateterització del Swan Ganz per monitorar l’equilibri hemodinàmic dels pacients en xoc, el tractament hormonal per a dones post-menopàusiques amb la finalitat de reduir el risc vascular coronari o cerebral i la col·locació de stents coronaris en pacients amb angina estable per disminuir el risc d’infart, augmentar la supervivència o, fins i tot, per retardar l’angor d’esforç. En tots tres exemples, assaigs clínics consistents han mostrat que es tractava d’activitats clíniques que, a la pràctica, no responien als objectius marcats, però en canvi sí que tenien efectes secundaris, que no eren menystenibles.
Llegir més →