Foto RF color

Del paternalisme al lideratge col·laboratiu i transformacional

Roser Fernández web CATRoser Fernández

Directora general de La Unió

Membre de la Junta Directiva de la Societat Catalana de Gestió Sanitària

Un dels aprenentatges en la gestió del Covid19 amb més voluntat d’arrelament és el de l’empoderament als professionals. Sovint, però, s’interpreta com una reivindicació corporativista i es contraposa al valor del lideratge a les organitzacions.

L’empoderament no és sinòmim d’individualisme. L’empoderament no és un procés unidireccional, ni paternalista, ni reivindicatiu, ni jeràrquic. Ningú empodera ningú ni salva ningú. És el resultat d’un procés d’interacció, d’una nova manera de liderar les organitzacions basada en el desenvolupament de la confiança i de les capacitats de decisió, individual i col.lectiva.

L’empoderament no és un concepte nou. Va néixer als anys seixanta, en les lluites d’alliberament de l’opressió, i en el treball d’educació popular de la mà de Paulo Freire. L’empoderament s’associava a donar veu als col.lectius vulnerables, especialment a les dones. Progressivament s’ha traslladat a la gestió empresarial i el desenvolupament personal sota el concepte de “procés multidimensional de caràcter social en on el lideratge, la comunicació, i els grups autodirigits, reemplacen l’estructura piramidal mecanicista per una estructura més horitzontal on la participació de tots i cadascun dels individus dins d’un sistema, formen part activa del control del mateix per tal de fomentar la riquesa i el potencial del capital humà, tot el que posteriorment es veurà reflectit no només en l’individu sinó també en la mateixa organització”.

Llegir més

Ramon Cunillera

Un nou model contractual per millorar les condicions dels professionals de la sanitat

Ramon Cunillera CAT webPer Ramon Cunillera

Vocal de la Junta Directiva

Societat Catalana de Gestió Sanitària 

El control de la malaltia Covid19, que no la seva desaparició, als països occidentals europeus ha provocat una allau de propostes i consideracions sobre el futur dels sistemes sanitaris, especialment en els països on la cobertura universal del seu sistema nacional de salut és a la vegada solució (per la garantia d’equitat d’accés) i problema (per la difícil sostenibilitat econòmica), com ara passa a Espanya i a Catalunya.

Fa uns dies, la Societat Catalana de Gestió Sanitària, els col·legis catalans de metges i d’infermeres, i més d’una quinzena de les més importants societats científiques del país recolzaven una proposta comú de transformació del sistema sanitari de la que se n’han fet ressò algunes editorials dels diaris més importants, com ara La Vanguardia i el diari ARA. Aquesta proposta transversal, reflexiva, serena però al mateix temps urgent, recull elements relacionats amb el finançament del sistema, amb la gestió de les organitzacions, amb la millora de la salut pública, amb la preparació per futures epidèmies, amb l’acompanyament a la gent gran i amb el model de contractació i retribució dels professionals de la salut.

La situació contractual dels professionals de la salut és un tema de llarg debat a Catalunya. Ho era als anys 90, per la situació dels especialistes sense títol oficial, ho va seguir sent per la situació dels interinatges (l’eterna trampa de l’ocupació pública) i la precarietat temporal de contractes, ho va ser en la primera dècada del segle XXI, quan es van organitzar els intensos i desaprofitats fòrums de la professió mèdica i infermera, i va entrar en autèntica crisi al 2010, quan els ajustaments continuats retallen la capacitat adquisitiva dels professionals entre el 20 i el 30% en els darrers 8 anys. Finalment, l’afrontament d’una crisi sanitària inèdita, d’afectació universal i tràgica, posa de manifest que la salut és massa important, que els professionals de la salut estan en el primer lloc i entre les professions imprescindibles en una societat moderna i que quan comparem la remuneració ajustada al nivell de vida dels professionals catalans (i espanyols) amb els països que ens envolten la comparació fa vergonya. Llegir més

Imagen 1

Un sistema de salut més apte per a les persones grans

Copia de Joan Barrubés CATPer Marco Inzitari 

Director d’Atenció Intermèdia, Recerca i Docència del Parc Sanitari Pere Virgili

President de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia 

L’impacte del Covid19 en les persones grans està a la llum del sol. La mortalitat ha estat exponencial en aquest grup de població heterogeni, amb una gestió del final de vida que no sempre s’ha ajustat als estàndards catalans. Amb el pas de les setmanes, també descobrim empitjoraments importants de la mobilitat i de la funció cognitiva, així com una multiplicació dels trastorns psico-afectius i de les alteracions psicològiques i conductuals en les persones amb demència.

Aquestes conseqüències, malauradament, posen Catalunya al nivell de molts d’altres indrets del món, tot i l’excel·lent resposta global de la sanitat catalana, en el marc de complexitat i incerteses en el qual vàrem navegar, que va evitar conseqüències pitjors. El document Impacte de la pandèmia del Covid19 a les organitzacions sanitàries: 25 propostes del que hem après de la Societat Catalana de Gestió Sanitària, del qual és difícil no subscriure algun punt, esmenta alguns factors clau, com la implicació dels professionals i el lideratge de l’aliança entre clínics i gestors.

Molt s’ha escrit i s’escriurà sobre l’impacte en les residències de persones grans i el seu futur, i per això deixaré que diferents documents als quals he col·laborat, com l’informe del Grupo de Trabajo Multidisciplinar del Ministerio de Ciencia e Innovación i el posicionament de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia (conjuntament amb FATEC i iSocial), parlin per mi.

Llegir més